DE LA VIDA, QUE VA DE MOLTS PALS: RECEPTES de cuina, REMEIS casolans, CATALUNYA: lingüística, història, política, RESUMS de llibres i conferències, VIATGES.
COOKING recipes, traditional health REMEDIES, CATALAN language, history and politics. PICTURES and TRIPS.
A l'exposició del nou Centre Cultural del Born et rep una vaixella interminable de plats i escudelles que dóna fe del barri que havia existit el 1700, just sota l'emplaçament de l'antic mercat del Born. Els costums de fa 300 anys afloren de la seva tomba plens de vida.
El barri de la Ribera fou demolit el 1716. Un cop guanyat el setge de Barcelona (11-9-1714) les tropes borbòniques (castellanes i franceses) varen voler castigar la població i feren demolir 1000 habitatges (el 17% de ciutat). Varen aplanar la zona i allà hi construirien una ciutadella envoltada d'una esplanada, per tenir els habitants de Barcelona a ratlla, a l'abast dels canons.
Ironies de la vida.... la mateixa demolició punitiva va preservar el barri de la transformació urbana i ara el torna a la vida, 300 anys més tard.
Hom pren consciència plena de la població arrasada quan s'adona que les runes ENLLACEN perfectament amb l'entramat de carrers que menen cap a Sta Maria del Mar. L'ample carrer (a primer terme de la foto de sota) no és més ni menys que el mateix Born, que desapareix sota el terra del mercat per sortir a fora i convertir-se en el conegut passeig. (video)
L'àrea enderrocada es va determinar sobre plànol. Si us encamineu cap a Sta Maria del Mar i seguiu atents les façanes que us queden a mà esquerra podreu identificar la casa d'aquell propietari que degué veure amb indignació, o potser alleugeriment, com la llei li decretava que la línia de demolició començava a la meitat de la seva finca. Va fer valer els seu drets i va mantenir mitja casa dreta. La mitja finestra que va sobreviure testimonia els fets.
Amb el Centre Cultural del Born, queda erigit el santuari del nostre objectiu.
Fa poc vam quedar enganxats, xerrant al carrer, amb un amic. Tots dos, partidaris d'una Catalunya amb estat propi, no ens posàvem d'acord amb això de les preguntes de la consulta, arribada l'hora.
Ell, com gairebé tothom de la corda, advocava per la resposta simple i clara, Estat propi per a Catalaunya? SÍ o NO. A mi em semblava millor afegir-hi una tercera opció: la del "a mi tot em va bé, en cadascuna de les opcions hi veig avantatges".
He de dir que m'he sentit sola defensant aquesta idea els darrers mesos per això, quan avui he sentit que en Rull piulava l'opció del VOT EN BLANC m'he quedat ..... en blanc! Quina alegria!
Penso que a Catalunya hi ha gent que se sent catalana i estima el catalanisme però que té uns origens molt propers a Andalusia, Castella, Galícia... amb els quals se sent molt identificada. Em fa l'efecte, no sé si tinc raó, que aquesta gent d'alguna manera li pot semblar que està traïnt aquests orígens si vota a favor d'una Catalunya idenpendent. No sé el perquè d'aquest sentiment, però en temes de cor tot hi cap.
Per altra banda, aquesta gent tampoc no s'havia plantejat mai un canvi d'status quo de territori (molta d'ella és ara que, per primer cop, presencia i es troba involuntàriament involucrada en converses entre indenpendentistes) però té comprensió per les raons econòmiques que han fet pujar l'estelada com l'escuma. Amb tot aquest garbuix d'idees i amb tan poc de temps per a rumiar-les, no em sorprèn gens que molts estiguin dubtosos. És ben normal.
Si això fos cert, llavors és important que el vot en blanc sigui una resposta opcional, per donar tranquilitat de vot als qui tenen aquest sentiment. I el vot en blanc també és bo perquè proporciona qualitat al resultat de la consulta: dirà el percentatge de votants que NO S'OPOSARÀ A CAP de les decisions que es prenguin, o si ho voleu llegir d'una altra manera, dirà el percentatge de gent que ESTARÀ D'ACORD amb la posició guanyadora, tant si és el SÍ com el NO.
El vot en blanc serà un termòmetre de la acceptació del resultat.
Els percentatges de les altres opcions marcaran el grau de frustació amb què haurà de viure la Catalunya resultant.
L'opció que guanyi, conjuntament amb el VOT EN BLANC, TÉ L'OBLIGACIÓ MORAL d'ajudar al percentage que perdi a fer-li planer el nou camí, en qualsevol dels dos sentits.
Fa cosa d'uns mesos em van recomanar una entrevista feta a Teresa Guardiola, una metgessa de 93 anys que, el sol fet d'assolir aquesta edat amb aquesta lucidesa ja li dóna el doctorat en la vida. A l'entrevista parlava de l'alimentació, la respiració i el pensament: s'hi intuia tant el sentit comú que en vaig fer quatre notes. Ahir la vaig tornar a sentir, a la ràdio, altre cop parlant de com menjar per tal d'allargar-nos la vida.
Així doncs, faig una llista del punts tractats en les dues entrevistes, més que res per tenir-los a mà i poder-los rellegir de tant en tant. 1.- L'ALIMENT, per allargar-nos la vida.
Cal posar petites quantitats a la boca per permetre a la bòveda palatina de remenar i fer una bona ensalivació. És com fer la bugada, si hi posem molta roba no es barrejarà bé, si n'hi posem poca, sortirà neta.
Cal mastegar i ENSALIVAR-ho tot molt bé, fins i tot l'aigua.
Cal menjar asseguts.
Cal prestar atenció al menjar, el pensament ha d'estar en el menjar mentre mengem.
I sobretot cal menjar poca quantitat: hi ha qui diu que "lo" que cap a la cassoleta de la mà. Tot en petites dosis. S'ha demostrat que menjar poc afavoreix una vida més llarga.
Hauríem de menjar cada 2,5 - 3 hores alguna cosa petita o beure aigua, si no, el suc gàstric es concentra massa i el menjar que arribarà més tard no es processarà bé.
Els àpats han de ser:
l'esmorzar: correcte
el dinar: el més copiós dels àpats
per berenar: poca cosa
per sopar: poca cosa
Hem de menjar amb un ordre. Per dinar, per ex.
una sopa vegetal (el "suquet" d'una hortalissa)
una amanida verda (fulla verda de tota mena) -a l'enciam hi ha un 30% de calci-. Tomaquet, pastanagueta, cogombret. Tot acaba amb "-et", per indicar quantitats justetes. :-)
fer uns glops d'aigua -per avisar l'estómac que ve més cosa-.
una mica de "carneta" (al forn o a la planxa, ni fregida ni arrebossada)
fer uns glops més d'aigua
una fruita (és millor no barrejar fruites)
uns fruits secs
i si es vol, una infusió per fer la digestió.
per sopar: una "sopeta" de verdures o farigola i una fruita.
Comenta que cal bullir la verdura amb poca aigua, i beure-se'n l'aigua perquè conté moltes sals minerals.
2.- L'AIGUA
L'aigua s'ha de prendre a poc a poc, ensalivant-la.
Hem de vigilar amb els làctics perquè provoquen molta mucositat.
La millor beguda és l'aigua.
3.- LA MIGDIADA
Quan fem la migdiada ens hem d'ajassar sobre el costat dret (costat on hi ha el fetge, que pesa molt), d'aquesta manera alliberem l'estómac d'aquest pes i deixem que pugui treballar tranquil.lament.
4.- EL PENSAMENT
El mal pensament ens afecta la salut.
No hem de pensar massa coses a la vegada.
No hem de pensar coses negatives.
Cal no fer un drama dels problemes (aquí ella es refereix a "les meves cames, pobretes, que són velletes i ja no caminen bé, però jo estic bé).
Cal educar el pensament positiu.
Pot ser molt útil
la música (que treu les cabòries)
i l'esport.
Per la memòria: el que es fa amb la punta dels dits ajuda la memòria: tocar 15' de piano tres cops al dia.
5.- LA RESPIRACIÓ PROFUNDA -la teoria dels calaixets psicològics-.
Es tracta d'oxigenar el cos fent respiracions profundes, cada cop que canviem d'activitat, així fem un reset abans de començar una activitat nova, tanquem l'activitat que acabem de fer (i els maldecaps associats si és que en comporta) i ens centrem en la nova activitat. D'això en diu tancar i obrir calaixets. I a cada nou calaixet, una respirada profunda. Per exemple:
comencem el dia amb alegria, llevar-nos és el primer calaixet,
i tanquem el calaixet amb una respiració profunda.
obrim el segon calaixet: anem a la feina.
quan l'acabem tanquem el calaixet amb una respiració profunda.
Dinem -ensalivant bé.... ;-) - fem la migdiada
i tanquem el calaixet amb una respiració profunda.
Aquesta entrada és com un passeig per un parc nacional, on el paisatge és d'òpera. Teniu dos itineraris per seguir, el llarg (d'1h 30') i el curt (de 45'). El text explicatiu és igual per a tots dos però el curt visualitza menys àries. Les que conformen el curt estan marcades " +Curt". Aquesta entrada va per als qui agrada el Barbiere de Rossini o per als qui els agradaria de conèixer-lo. És aconsellable fer-la en cap de setmana i partida en dues sessions. Primer es pot llegir l'argument -Rosina, el comte D'Almaviva (que es fa passar per Lindoro, un estudiant sense diners), Fígaro i Don Bártolo- i després es pot fer l'audició-visualització de la mà de 4 veus virtuoses al Metropolitan de NY (DiDonato, Flórez, Mattei, Del Carlo). Quan en feu l'audició us aconsello de clicar el link del video i veure'l directament de la pàgina de youtube (és més gros i els subtítols es veuen millor).
L'argument té una redacció infantil per si la voleu explicar a algun fill vostre. Amb l'ajut dels subtítols els podreu anar contant línia per línia què diuen els cantants-actors.
Obertura (7') + Curt
Imagineu-vos la ciutat de Sevilla. Sabeu on és? Molt avall, molt avall del mapa d'Espanya.
A Sevilla hi ha molts tarongers que fan unes taronges molt dolces. Doncs bé, a Sevilla hi vivia una noia molt dolça i bonica que es deia Rosina. Però, ai làs! no tenia pares, la Rosina! Se li devien haver mort de petita... :-( i és per això que tenia un tutor.
Un tutor és la persona que s'encarrega d'un nen que no té pares, fins que aquest nen es fa gran. Sovint són els avis o els oncles qui fan de tutor, però si no hi ha avis ni oncles que se'n puguin fer càrrec, llavors el tutor és una altra persona.
I sabeu com es deia el tutor de Rosina? Es deia Bártolo i com que era una persona important de Sevilla li deien: Don Bártolo.
I ara, si ho voleu, us diré un secret... el tutor de Rosina, no era gaire bona persona, perquè no respectava la voluntat d'ella, el que ella volia fer. Don Bártolo vigilava molt de prop la noia perquè s'hi volia casar tot i que sabia que Rosina no se l'estimava gens, a ell. La tenia tancada a casa i no l'en deixava sortir. Per sort, la Rosina, tot i que era bona noia i obedient, sabia revelar-se quan calia. Ja ho veureu!
Ara, imagineu-vos que esteu a Sevilla, una ciutat molt bonica.... :-)
Ecco ridente in cielo! (4')
I sabeu què hi passa, a Sevilla?
Doncs que el Comte d'Almaviva s'enamora bojament de Rosina.
Els comtes són també gent important i sovint són rics i tenen molts diners. Doncs bé, el Comte d'Almaviva està tan enamorat de Rosina que cada matinada va a cantar-li sota el balcó per dir-li com l'estima. El comte està trist i ja ha perdut tota l'esperança perquè la Rosina mai no s'ha deixat veure al balcó. -"Això és que no m'estima" - pensa el Comte, aquella nit, més trist que mai.
Largo al factotum della città (5') + Curt
Amb aquestes que passa per allà en Fígaro. En Fígaro és un barber que treballa per als rics de Sevilla. Els visita a casa seva per afaitar-los la barba, pentinar-los, arreglar-los la perruca o si cal llevar-los també algun queixal corcat, de tant en tant. I és que abans els barbers feien de dentistes i cirurgians! I és així que en Fígaro es guanya molt bé la vida, i se sent afortunat de veritat: fortunatissimo per veritá!!!!
I un altre secret! Sabeu què fa en Fígaro a més de pentinar i afaitar? Havent acabat la jornada guanya alguns calerons de més fent passar cartes d'amor. Quan va a casa d'un senyor important a fer-li la barba, de vegades la filla de la casa li lliura, d'amagat, una carteta d'amor perquè la porti al xicot que estima. Cap noia no es casa sense la mediació d'en Fígaro, a Sevilla! A en Fígaro li van tan bé les coses que canta, content de tenir tanta sort i de ser un barber de qualitat! De qualitat!
Ah però! No tot són flors i violes.... tots el volen, tots el reclamen: Fígaro! la barba, ei Fígaro! la perruca, Fígaro! la carta, Fígaro! aquí, Fígaro! allà, Fígaro!, amunt, Fígaro! avall. -Ai, ai, ai! quina bogeria, quina bogeria, d'un en un, d'un en un, per caritat!
I la Rosina? ... pareu bé l'orella, perquè la Rosina sí que ha estat escoltant el comte com li canta cada matinada sota el balcó. I aprofita un moment de descuit del tutor -Don Bártolo, ho recordeu?- per tirar-li una carteta pel balcó. A la carta li diu que també se l'estima i que se sent molt desgraciada perquè Don Bártolo la té tancada a casa a pany i forrellat. Però també escriu que està segura que aconseguirà alliberar-se del maleït tutor. I és que Don Bártolo es vol casar amb ella avui mateix.
Si el mio nome saper voi (3')
El comte Almaviva, de tan content que li canta una cançó d'amor. "Digue'm el teu nom", li demana Rosina des de dalt el balcó i el comte li contesta que es diu Lindoro, que no és ric, però que és una ànima amant que sospira per ella, dia i nit. Ja ho veieu que ell no li conta tota la veritat: li vol fer creure que és un estudiant i no pas un home de diners perquè vol que la Rosina se li n'enamori per com és i no pas pels calerons que té. La cosa s'està embrollant....
All'idea di quel metallo (10')
Ara que el comte d'Almaviva ja sap que la Rosina també l'estima frisa per veure-la, li vol donar una carta, també, i no sap com fer-s'ho per entrar a casa de la seva estimada. Aquí en Fígaro es posa molt content de poder ajudar el comte i és que ell fa de barber a ca Don Bártolo. En Fígaro demana al comte unes bones monedes d'or, la dolça idea de l'or.... farà de la seva ment un volcà ple d'idees per fer entrar el comte a casa de Rosina.
"Ja ho tinc! Com que avui arriba una regiment (de soldats) a Sevilla, pots fer veure que ets un d'aquests soldats. Don Bártolo t'haurà de donar allotjament". Antigament els exèrcits, els soldats, vivien sobre el terreny, això vol dir que les famílies els havien de donar menjar i deixar-los dormir a casa. Ja us podeu imaginar quina gràcia feia a la gent de tenir soldats rondant i menjant per casa! En Figaro encara té més idees: "A més, pots fer veure que vas borratxo, així el tutor no desconfiarà de tu....."
"Quina idea, quina idea, genial de veritat!"- constata el comte- "Che invenzione prelibata!"
Número quindici (4') + Curt
"Ah, per cert! On et vinc a buscar, per anar a ca Don Bártolo? On és la teva botiga, Fígaro?" -pregunta el comte.
Ui, no et pots pas perdre, és el número 15, a mà esquerra, 4 graons, façana blanca, 5 perruques a la vitrina... No et pots pas perdre. La senza fallo, la senza fallo mi troberai!
Una voce poco fa (Fa poc una veu ha ressonat en el meu cor) (6') + Curt
I la Rosina, que és una noia molt ferma, està radiant de contenta perquè ara sap que el noi que li agrada també l'estima i està decidida a fer-lo seu, i disposada a totes les argúcies perquè el seu tutor no ho pugui impedir. "Lindoro serà meu, ho juro, ho aconseguiré. El tutor s'hi negarà però jo agusaré l'ingeni i al final me'n sortiré. Sóc obedient i amorosa però si em furgen on em fa mal em torno una víbora." I Rosina decideix escriure una carta d'amor a Lindoro.
(8')
En Figaro demana a Rosina que escrigui una carta a Lindoro, expressant-li els seus sentiments, i ella, -recordeu que ja l'havia escrita?- la hi dóna tot seguit. En Fígaro no s'ho pot creure! Ah, que n'és de llesta, la Rosina! Si és una mestra en l'art de l'amor! Ah, les dones!
A un dottor della mia sorte (10')
Però el vell Don Bártolo comença a sospitar de Rosina.
- Què has escrit, Rosina? Una carta? - Perquè tens els dits plens de tinta? -Aquí hi falta un full, jo en tenia 6! - Ep! Rosina! que a un doctor de la meva categoria no se l'enganya així com així!
------------------------------------------------------------ Esteu a la meitat de l'òpera, si voleu fer un break... ------------------------------------------------
El comte entra a ca Don Bártolo fent de soldat embriac per dar-li una carta a Rosina. (10')
Ja heu vist que Lindoro (el comte) s'ha presentat a ca Don Bártolo disfressat de soldat embriac! El doctor el vol fer fora i Lindoro busca desesperadament la Rosina per donar-li una carteta d'amor. Lindoro es fa el borratxo i desafia Don Bártolo, fa anar l'espasa amunt i avall de mala manera i l'aldarull que es munta és tan gran que fins i tot es presenta la justícia.
(Aquells que vulgueu veure la confusió que va crear el comte ho podeu fer clicant aquí (10') ).
El cap de la jústicia vol arrestar Lindoro, però Lindoro li ensenya la seva medalla i li demostra que és el comte d'Almaviva. El cap de la justícia, tremolant de por, deixa lliure en Lindoro i Don Bártolo i tots els altres queden sorpresos, gelats com si fossin una estàtua: no entenen perquè no se l'enduen pres.
Tots tenen el cap com un timbal, amb tant de soroll és com si estiguessin a cal ferrer! El mall picant amunt i avall sense parar mai. Ells sí que pararan bojos si tot segueix així!
Mireu-ho, que us agradarà!
Pace e gioia sia con voi (8') + Curt
Lindoro vol tornar a veure la Rosina, i aquest cop es disfressa d'estudiant de música. Fa veure que el mestre de música de Rosina està malalt i l'ha enviat a ell de substitut. Quina pensada! Don Bártolo aquest cop sí que se'n fia, el troba una mica pesadet, però el deixa fer. D'aquesta manera Lindoro pot veure i festejar la Rosina a cor què vols.
Contro un cor que accende amo (8')
Rosina canta l'ària "Inutil preccaucione" i Lindoro l'acompanya al piano, Don Bártolo s'adorm i els dos amants poden estar junts. Llavors Lindoro li explica el seu pla: - Avui, a mitjanit, et vindré a buscar, entraré pel balcó i podrem fugir plegats.
A qual colpo inaspettato (7') + Curt
Don Bártolo juga una mala passada a Rosina: li diu que Lindoro és un farsant i que no se l'estima, que la vol per llençar-la als braços del Comte d'Almaviva. Rosina s'enfada moltíssim, així és que quan arriba Lindoro a mitjanit no el vol ni veure. Lindoro li esclareix que el Comte d'Almaviva no és sinó ell, i Rosina es torna boja d'alegria. Ai quina sort més inesperada! Ara que ja es veia casant-se amb el vell tutor!
Mireu: Rosina i el comte canten enamorats! Però Fígaro els dóna pressa per fugir: -xxt, xxt, a poc a poc, sense fer soroll, i fem via per l'escala del balcó! -Zitti, Zitti, piano, piano, per la scala del balcone!
Final (6')
Però ai! Don Bártolo l'ha treta, l'escala, des del carrer, i ara ja no es poden escapar.
Per sort arriba el notari que havia de casar Rosina amb el tutor i l'aprofiten per fer-se casar ells dos. Don Bártolo hi arriba massa tard i troba els dos amants ja casats.
Rosina i el Comte li canten al vell tutor que deixi de resistir-se i accepti que l'amor sempre guanya.
I aquí acaba la història del barber més famós de Sevilla, un barber de gran qualitat! De gran qualitat!
Si hi ha un paradís... per a mi és Grècia! La llengua, el paisatge, l'slow life i .... la moussaká.
Així la faig jo:
Per a 6 persones, com a primer plat o per a 4 persones, com a plat únic, acompanyada d'una amanida verda.
Necessitem: - 2 albergínies - 2 cebes - 3 tomàquets - 2 grans d'all - 1 fulla de llorer - 600 gr de trinxat (300gr de porc + 300gr vedella) - una plata de forn 24x33cm (en podeu agafar de més petites i llavors fareu més capes de carn/albergínia per a la salsa beixamel grega: - 75ml d'oli - 5gr de mantega - 45gr de farina - 150ml de llet calenta - 1 ou batut - sal, una mica de pebre i nou moscada ratllada
Preparació: Tallem les albergínies a "lo" llarg, amb un gruix d'aprox. 5mm. Les salem i les posem en una escorredora durant 1hora perquè deixin anar el suc amargant.
Tallem les dues cebes a quadrets.
Sofregim la ceba amb oli, primer un minutet a foc fort per evaporar l'aigua, després a foc mitjà fins que sigui transparent.
Barregem les dues menes de carn trinxada (porc i vedella)
Pelem els 2 grans d'all i els tallem a quadrets.
Afegim l'all tallat i la carn picada a la paella amb la ceba ja transparent i ho barregem.
Ratllem els tres tomàquets.
Els posem a la paella amb una fulla de llorer i ho deixem coure 1 hora, destapat, a foc baix, per reduir l'aigua.
Mentre es fa la carn, farem la part de les albergínies. Les albergínies ja hauran tret tot el suc amargant. Les esbaldim sota l'aixeta.
Eixuguem els talls d'albergína amb un drap, per deixar-les seques. Les salem...
... i les enfarinem per totes dues bandes.
Les fregim (foc fortet: 9 sobre 12) amb oli d'oliva. Jo faig servir una paella mitjana i vaig fregint de mica en mica, així controlo més el consum d'oli. A mesura que estiguin fregides es disposen sobre paper de cuina per xupar-ne l'oli.
Quan hagi passat l'hora de la carn (tasteu-la per si cal salpebrar-la), i quedi un farciment poc sucós, es divideix en dues parts i comencem a muntar la plata. Farem dues capes de carn i dues d'albergínies alternades. Es comença al fons de la plata amb una de carn i s'acaba amb una d'albergínies.
A sobre, hi va la primera capa d'albergínies fregides:
Després, la segona capa de trincat de carn i per acabar la segona d'albergínies:
Ara hem de fer la salsa beixamel grega - amb oli d'oliva i ou- (si ho preferiu podeu fer una beixamel normal). Per a fer la beixamel grega, escalfem l'oli i la mantega a foc mitjà. Mentre, escalfem la llet al microones.
Abaixem el foc (a nivell 3 sobre 12) i afegim la farina a la paella i la barregem bé amb els greixos, llavors hi anem afegim llet calenta i no parem de remenar. És molt important que el foc sigui molt baixet per treballar bé la barreja i que no es facin grumolls de farina. Aneu afegint-hi la llet i mantenint una consistència semi-líquida de la salsa. Llavors hi afegiu l'ou batut. Ho salpebreu, hi ratlleu una mica de nou moscada i ho deixeu uns 5' més al foc. No ho deixeu de remenar.
Escampeu la beixamel per sobre la moussaka i ho enforneu 25' (min) a 180ºC.
Ara poseu trossets de mantega i formatge de bola ratllat a sobre de la moussaká i ho gratineu tot uns quants minuts (10' ?) al forn, fins que quedi daurat.
Jo vaig fer tota la preparació al vespre anterior llevat del gratinat. L'endemà, a l'hora de dinar, vaig escalfar la moussaka al forn i li vaig fer el gratinat. Ens vam oblidar de la fotografia final :-( Quan ens en vam adonar ja era massa tard! Tot era a la panxa! :-)
Diuen que més val prevenir que guarir. També diu un amic meu, metge, que quan els avis van bé de ventre... no cal preocupar-se i, de fet, jo no entenc un bon esmorzar si no acaba amb una visita al Sr. Roca, per desembussar. Així doncs, avui comparteixo el meu esmorzar predilecte, després d'unes quantes provatures i observacions.
Per començar us diré que busco la varietat, per tant, al meu esmorzar hi trobareu pa amb tomàquet i formatge o iogurt amb cereals i fruita o pa amb nous o pa amb mel i mató o PA AMB RES, només amb oli. L'embotit, és un convidat esporàdic. De beguda calenta també vario: orxata de civada, llimonada amb mel, tè ... (la llet també hi és convidada només esporàdicament).
Dit això, passo a la meva fórmula "P'TIT DÉJ" -queda tan snob això de dir esmorzar en la llengua franca que no me'n sé estar- doncs això, passo a revelar-vos la meva fórmula "p'tit déj de toilette" preferida i infal.lible (no menystingueu l'ordre, hi juga el seu paper):
1r: 1/2 taronja
Qui tingui més gana, 1 taronja sencera. No em feu trampa, ara, i me la substituiu per un suc de taronja! La fórmula serà un fiasco! Es tracta de mastegar i ensalivar bé per donar volum.... tot un art!
2n: Dues torrades amb all i oli (jo les faig amb oli d'oliva verge)
Pels qui desconeixen aquest esmorzar tradicional: es torra una llesca de pa, s'hi frega un gra d'all per una de les cares i s'hi posa un rajolí d'oli, i un poquet de sal. Diuen que l'all és la medecina dels pobres i jo he descobert que quan en menjo per esmorzar no tinc gana a mig matí.
3r: Una beguda calenta i en bona quantitat
Com ara bé un tè, o el que he esmentat abans. També s'hi val aigua calenta sola.
A part de ser un esmorzar molt saludable (amb els greixos INsaturats de l'oli), està garantit el densembussament immediat. El segon punt el podeu adaptar al que vosaltres vulgueu!
Hi ha una dita en català que diu que de casa, se n'ha de sortir menjat, pixat i cagat.... :-).
I molt importat! Quan el vostre ventre hi vulgui dir la seva, atureu-ho tot, és un Senyor i per res del món se'l pot fer esperar. Ara ja ho sabeu!
Postil.la: No em digueu que aquest model ultra modern de Roca no és una passada!
Amb tauleta de lectura incorporada!
Tres o quatre entrades enrere parlava de terres abandonades i penso que no els he fet justícia, perquè fa un any i mig hi vaig conèixer una resistent, que mai no es va donar per vençuda.
Des del 2010 que anava a darrera d'un paisatge meravellós, però apartat de tothom. Van caldre 3 intents per arribar-hi. Un poble abandonat li feia de sentinella, però entre finestres que ensenyaven el cel i portes fosques com boques obertes vam topar amb la sorpresa d' UNA casa HABITADA.
La Maria, de 83 anys, s'hi instal.la durant els mesos d'estiu, hi viu per salvar el seu poble de la mort final.
Les famílies en van anar marxant i amb els diners que els donaven a canvi d'anegar-los hortes i vinyes van anar barrant les portes per traslladar-se als poblets més grossos de la comarca.
Mai no van tornar per "apanyar" lo poble. Es van esfondrar teulades, lladres d'antiguitats varen saquejar les sitges d'oli i l'"ilesieta", tan bonica en una cantonada de la plaça, manté mitja espadanya, però no ha pogut evitar la caiguda del cor.
La Maria manté neta de malesherbes la plaça i el safareig i desgrana amb els ulls clucs i una tassa d'aigua de timó a les mans, a l'ombra d'una tarda d'estiu, la memòria d'uns dies passats, en un català brunyit pels segles. Es "feba" gran festa per Sant Agustí, i el fossar (cementiri) era al costat de l'ilesieta.
El pantà dóna un aire senyorial al paratge.
-Doncs abans del pantà, encara era més bonic. Tota la vall eren camps de "biat" i vinyes i el riu baixava per roques amb moltes formes. Encara veig la padrina asseguda al pedrís. Jo sóc feliç ací.
I aquella tarda de juny, sota l'ombra d'un lledoner afloraven records i sentiments, i es podia percebre el batec afeblit, però batec encara, d'un poble.
PD: Rellegint l'article acabo de donar-me compte que el fossar de les Moreres (els d'aquí sabeu de què va) era doncs el Cementiri de les Moreres, també al costat de la gran i estimada "ilesieta" de Sta Maria del Mar.... segur que ara direu: - Jo ja ho sabia.
Havia d'importar els meus contactes del mòbil al google i el meu telèfon es negava a crear-me un arxiu únic (en format .CSV) de manera que pogués fer el traspàs d'un sol cop. La perspectiva era la importació de 237 vcards(.vcf) una per una.
Pel que he entès el .CVS no és més que una taula d'excel amb les dades llistades i ordenades per columnes i les vCARDs els fitxerets (.vcf) que es creen per a cadascun dels contactes.
Però la tecnologia i la web han DEMOCRATITZAT el coneixement i he trobat la solució en un fòrum antic gràcies a TTUK.
Recordant com es treballava amb el sistema operatiu fa 25 anys, amb ordres directes, doncs això he fet, he creat UN SOL fitxer .vcf a partir de tots el contactes i aquest fitxer únic és el que he importat.
Us deixo enllaç fòrum per si mai en teniu necessitat. I aquí es veu pas per pas i amb fotos
Com que aquesta és nit de Reis, i tots anem de bòlit embolicant, heus aquí un regal que no necessita paper ni llaçada, i que es pot fer durar sempre: un pensament del filòsof J.A. Marina, aparegut a la Contra de la Vanguardia fa temps, i molt escaient per aquesta època de l'any on els fills són més protagonistes que mai.
Heus aquí què deia en Marina, res que ens vingui de nou, però que no sempre tenim present:
1) No es tracta que els nens aprenguin moltes coses, sinó que amb el que han après se'ls ocorrin bones coses.
2) Hauríem d'invertir menys temps a classificar els nens i molt més a ajudar-los a IDENTIFICAR i CULTIVAR les seves habilitats i dons naturals.
3) Els 6 punts que hem de fomentar quan eduquem:
la idea d'un món ple de possibilitats
el pensament creatiu, capaç de resoldre problemes
un to vital actiu, segur d'ell mateix, optimista i resistent
la responsabilitat personal i la consciència moral
aprendre a parlar-se a un mateix per tenir control dels propis actes
la sociabilitat
4) Per ajudar els nens a ser feliços els hem d'ajudar a desenvolupar una seguretat i un optimisme bàsics. Qualsevol problema que puguin resoldre ells mateixos no hauria de ser resolt per nosaltres.
Bons Reis, Ses Majestats!
PD: si voleu rescatar l'article sencer, el trobareu aquí.
