En els temps d'aquesta torre (s. X), i uns quants segles més tard encara, ...
... els poblets s'arrengleraven en un sol carrer principal,
per poder-se encabir dins la muralla....
La comunicació fluïa a través d'una protoxarxa telefònica que consistia en punts de vigilància ben elevats, i connectats visualment entre si.
Aquests temps pretèrits, en què vivien els nostres progenitors de fa tan sols 30 generacions, tenen un punt de màgia: històries de cavallers i batalles, justícia social prima i viure precari extens. No fa pas gaire vaig llegir la Crònica de Muntaner (1325): la llengua antiga, els noms dels llocs, els objectes, les escenes, em van transportar ràpidament a aquesta època remota. En un dels passatges, quan l'almirall Roger de Lòria esperona els seus almogàvers per atacar les
vint-e-dues galees de proençals (22 galeres provençals) al port de Malta, tots li responen:
- Almirall, pensem d'anar, que per cert tots són nostres. E aquest és lo jorn que tots temps havem desitjat: que ab ells nos poguéssem combatre!
E tuit començaren a cridar a la veu: -Aür! aür!- e tantost recolliren-se (s'embarcaren).
- Aür? Resulta que és una interjecció per mostrar alegria, i bona sort.
Però digueu
-Aür! quatre cops seguits i ràpid! Què us surt?
Potser ... HURRA?
Segons Coromines l'etimologia d'hurra prové de l'anglès
hurrah, de l'antic
huzza, crit d'encoratjament, originàriament entre els mariners. A mi, em sorprèn la coincidència entre -Aür i hurra.
