-Aür! Aür!

En els temps d'aquesta torre (s. X), i uns quants segles més tard encara, ...

... els poblets s'arrengleraven en un sol carrer principal,

per poder-se encabir dins la muralla....

La comunicació fluïa a través d'una protoxarxa telefònica que consistia en punts de vigilància ben elevats, i connectats visualment entre si.


Aquests temps pretèrits, en què vivien els nostres progenitors de fa tan sols 30 generacions, tenen un punt de màgia: històries de cavallers i batalles, justícia social prima i viure precari extens. No fa pas gaire vaig llegir la Crònica de Muntaner (1325):  la llengua antiga, els noms dels llocs, els objectes, les escenes, em van transportar ràpidament a aquesta època remota. En un dels passatges, quan l'almirall Roger de Lòria esperona els seus almogàvers per atacar les vint-e-dues galees de proençals (22 galeres provençals) al port de Malta, tots li responen:

- Almirall, pensem d'anar, que per cert tots són nostres. E aquest és lo jorn que tots temps havem desitjat: que ab ells nos poguéssem combatre!
E tuit començaren a cridar a la veu: -Aür! aür!- e tantost recolliren-se (s'embarcaren).

- Aür? Resulta que és una interjecció per mostrar alegria, i bona sort.
Però digueu -Aür!  quatre cops seguits i ràpid! Què us surt?
Potser ... HURRA?

Segons Coromines l'etimologia d'hurra prové de l'anglès hurrah, de l'antic huzza, crit d'encoratjament, originàriament entre els mariners. A mi, em sorprèn la coincidència entre -Aür i hurra.