FESOLETS amb carxofes i bolets

El dinar d'avui l'apunto al blog per quan el vulgui tornar a fer. És d'1 estrella Michelin, jo m'he permès el luxe de canviar la pasta per fesolets. Sapigueu que he rebut dues llargues ovacions al llarg del dinar.

Fesolets amb carxofes, camagrocs, llenegues i retallons de cansalada.

Ingredients per a 4 persones:
600 gr de fesolets cuits (si no teniu fesolets, llavors mongetes seques)

1 gra d'all
3 carxofes
1 grapat generós de camagrocs (100gr?)
1 grapat més generós de llenegues (150gr ?)
3 talls de cansalada del coll, prèviament salades
1 got de brou (fet de casa, o de pastilla Avecrem), aprox 100ml.

oli, sal, mantega

Preparació
saleu la cansalada prèviament i després talleu-la a retallons petits. Els fregiu una miqueta.
Netegeu els bolets amb un drap humit. Les llenegues, les talleu pel mig o a quarts.
Talleu un gra d'all a quadrets finets.
Peleu i talleu les carxofes a quarts. Se'ls treu el pèl de dins.


Cocció
Poseu oli a la paella i quan sigui calent hi tireu les carxofes i l'all i ho saltegeu 3'.
Llavors hi tireu els bolets i els retallons de cansalada i ho saleu tot (la sal fa sortir l'aigua dels bolets).
Ho saltegeu 3' més.
Llavors hi afegiu el got de brou i ho remeneu.
Finalment hi afegiu una culleradeta de mantega per lligar el suc.
Ha de quedar sucós.


Acabament del plat
Emplateu els fesolets cuits i calents. Hi afegiu un raig d'oli i hi poseu dues cullerades de les verdures fetes.
Nosaltres n'hem fet plat únic, acompanyat amb una amanida.

Les ovacions, les teniu garantides!

PD: la creació està basada en aquesta recepta-vídeo: recepta orignal feta amb pasta i tòfona

Com que aquests dies bufen aires WERTIGINOSOS per CASTELLANITZAR....

Diguem-ho clar, el ministre i el govern central no volen espanyolitzar -a Espanya ja hi som físicament- volen castellanitzar! No tenia intenció de parlar del llibre "El Quijote va esborrar el Quixot" (Mandado, 2012) però el desWerTgonyiment d'aquests darrers dies m'ha fet decidir.

Dono per descomptat que coneixeu la teoria d'en Bilbeny sobre la catalanitat d'en Colom per suplantació. Dono per descomptat que sabeu que hi havia censura bibliogràfica als segles XVI i XVII a Espanya. Dono per descomptat que sabeu que en Tirant lo Blanch (XV) era considerada una gran obra literària escrita en castellà, anònima,  fins que al 1897 n'apareix una edició més antiga... escrita en català. Dono per descomptat que sabeu que hi ha escrits d'autors catalans d'aquests segles que diuen que els han fet traduir la seva obra al castellà. Dono per descomptat que sabeu que la literatura catalana va tenir grans autors durant els segles XIII-XV... i que de sobte va caure incomprensiblement en la més obscura de les decadències. No tingué ni tan sols la decència de viure de la glòria passada uns quants anys, seguint la llei natural de les transicions. Dono per descomptat que sabeu que la literatura castellana va entrar amb accelaració de Lamborghini al seu segle d'Or, precisament... al segle XVI, i un dels seus exponents, Lope de Vega, prolífic escriptor (de l'ordre de milers), era ni més ni menys que.... censor de llibres....  ;-)


Ara hi ha qui dóna per suposat que en Cervantes podria ser un tal Miquel de Servent, de la família dels Servent, de Xixona, amb qui compartia molts trets bibliogràfics. Aquesta és la teoria d'en Bilbeny, que ha observat en el Quixot (1605), el ingenioso hidalgo, un seguit de catalanades, que a posteriori l'Alejandro Sendra també ha inventariat. Hi ha molts més indicis que fan pensar en la valencianitat d'en Cervantes i la catalanitat del Quixot, si us interessen podeu clicar aquí

PERÒ en Mandado, aborda el Quixot d'una manera insòlita, impensable, enginyosa ..... hi veu informació encriptada, que va en segones,  i que en Cervantes utilitzaria com a mitjà per burlar la censura i arribar als lectors "avisats".

Davant d'aquesta teoria tan nova, t'hi acostes escèptic.... però al cap d'una estona s'hi endevinen algunes peces que només l'evidència pot fer encaixar... llegiu atentament què diu en Cervantes en el seu Quixot quan busca nom (significatiu) pel seu cavall:

Pag. 43, de l'edició Bergnes y Comp.,Barcelona de 1832

Si ROCINANTE es diu ROCIN-ANTE pel rossí que fou abans -antes- i ja no és ara, després de muchos nombres que formó, quitó, borró y añadió... -ves per on com s'ho fa en Quixot per crear paraules....- no és gens escabellat de pensar que CERVANTES es diu CERV-ANTES pel SERV- que era antes, de la família dels Servent o pel Cèrvol del seu escut d'armes... per fer aquestes acrobàcies jeroglífiques cal quitar, formar, borrar, añadir.... molt INGENIOSO....

COMPRO la vostra teoria, Sr Mandado!
I ja podeu veure que aquests aires Wertiginosos NO SÓN NOUS,

PD: També ho podeu veure en la "primera"'edició, de 1605. (final del capítol 1, a la pag entre 3 i 4. No us espanteu, les "s" son escrites a l'antiga, com si fossin f.)

EL DOLENT DE LA PEL·LI NO ERA EL CATÒLIC o QUATRE APUNTS D'HISTÒRIA DEL SEGLE XVI

    Ferran II d'Aragó, el Catòlic                           I el seu besnét Felip II de Castella (I d'Aragó)

     Ara el "bueno", però una mica "feo                       i el "·malo", també "feo", de la pel.li.

Fa dues setmanes, remenant per la llibreria Central de Tremp vaig topar amb el llibre de Lluís M. Mandado "El Quixote va esborrar el Quixot" (ed. Llibres de l'Índex, març 2012). 

De moment deixo en Quixot tranquil, perquè el que no m'esperava del llibre era el repàs que fa a la història del s. XVI (1500-1600), quan les corones de Catalunya i Castella comencen a ballar/-la :-) juntes. Així doncs, a sota, uns quants punts del llibre que em van agradar.

Per posar-nos en antecedents enumero els protagonistes:

1. Ferran II d'Aragó (1453-1516) casat amb Isabel I de Castella (1451-1504),
2. la seva filla Joana d'Aragó "la boja" (1479-1555) (Joana I de Castella) i el marit d'aquesta:
3. Felip d'Habsburg (Arxiduc d'Àustria, Duc de Flandes i més..., anomenat  "el bell") (Felip I de Castella)
4. l'emperador Carles I (1500-1558)  fill BB (de "la Boja" i "el Bell"), I de Castella i d'Aragó.
5. i Felip II de Castella (I d'Aragó) (1527-1598), fill de Carles I i besnét dels Catòlics.

Primer avís per als navegants, per conèixer la història cal consultar els llibres/documents, no val a quedar-se amb el que escriuen els historiadors.....

Mireu, doncs, què passa, segons la historiografia NO OFICIAL:

1. (...) la primera cosa que es fa és anomenar Espanya a l'herència de Ferran II (...) per evitar haver de dir d'una tirada: Barcelona, Catalunya, Aragó, València, Mallorca, Sardenya, Sicília, Nàpols, Bugia, Bugia, Alger, Trípoli, Navarra, Granada, Canàries... Amèrica.(...). És a dir, en temps de Ferran II i de Carles I,  Espanya són els territoris catalans. ESPANYA= CATALUNYA. Guais, no? I pensar que ara ens fa urticària el nom d'Espanya !!??!!!!
2. Castella NO incorpora Catalunya, és Ferran II d'Aragó (el Catòlic) qui la conquereix, casant-se amb Isabel I i fent-la reina, en contra de la legítima reina Joana "la Beltraneja" (batalla de Toro).
3. A la mort d'Isabel I, la Catòlica (1504), el seu marit Ferran esdevé regent de Castella però el gendre no s'hi avé i finalment, al 1505, Ferran, Felip i Joana acorden fer un "tripartit" ;-) per governar CASTELLA (Ferran com a governador, Joana i Felip com a reis titulars). Sembla que la noblesa castellana titlla Ferran de "viejo y catalanote" :-)
4. Gendre i sogre segueixen sense entendre's i Joana i Felip foten fora Ferran II de la regència de Castella. Ferran se'n va a Nàpols i es casa amb Germana de Foix, en un darrer intent (fallit per un pèl) de concebre un nou hereu per a la Corona d'Aragó (el nen va néixer però va morir de ben petit). Amb els Reis Catòlics hi va haver regència conjunta però no l'unió dels regnes, NI EL DESIG D'UNIÓ DINÀSTICA. Ferran, no era el "malo" ;-)
5. Mor Felip el Bell (sobtadament....) i Ferran torna, deshereta Joana i la fa tancar "per boja" a Tordesillas (Valladolid). Joana segueix sent reina titular però la regència va a càrrec primer de Ferran, el seu pare, i després de Carles I, el seu fill . Segons la història oficial, la reina és tancada a Tordesillas, segons la NO OFICIAL a la torre de Silla,  a tocar de València. Segons la historiografia no oficial la LA CORT ÉS A VALÈNCIA, i no a Castella.
6. Morta Joana, el 1555, Carles I, ara sí, passa a ser rei de Castella. Un any més tard, el 1556 abdica en Felip II dels dominis flamencs  i dels regnes de Castella, Sicília i Nàpols. De les Espanyes (Catalunya) no n'abdica mai perquè de Compte de Barcelona se n'és de per vida. Carles I mor al 1558 al monestir de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona) -al monestir de Yuste, en la historiografia oficial.
7. La UNIÓ DINÀSTICA de les dues sobiranies (Espanya/Catalunya  i Castella) no s'esdevé amb els Reis Catòlics sinó al 1558 AMB FELIP II de Castella (i d'Aragó).
8. Felip II s'instal·la a Castella, trasllada la cort a Madrid al 1561. Amb Felip II CASTELLA passa a ser ESPANYA. Felip II és conegut amb el sobrenom de "lo castellà".
9. Hi ha un llibre de 1604 titulat "Libro histórico político Sólo Madrid es Corte y El cortesano en Madrid". Sembla que la burla li va sortir aviat amb allò de "Madrid es SOLO corte". Em pregunto, perquè es fa tot un llibre per declarar que només Madrid és la Cort? Deu ser que hi ha altres viles que li poden  discutir la titularitat?  A la pàgina 6 del llibre hi trobareu aquesta perla (...) Según el parecer de varios Cosmógrafos está sita la Coronada Villa de Madrid en el coraçon de Europa (...). En el "coraçon" o en el melic? :-)
10. Carles I mor al 1558 però Felip II no és acceptat per les Corts Catalanes fins al 1564. Al cap de pocs dies de la seva acceptació les fa acabar, les Corts, abans d'hora. Aquí comença el "malo" de la pel.li.
11. Al 1591 el rei, aprofitant l'afer d'Antonio Pérez, fugit del rei i refugiat a la seva terra, envia un exèrcit al regne d'Aragó, decapita el Justícia i en canvia les institucions a favor seu. Ja veiem el "mal rotllo" i les ganes d'abolir institucions que fan nosa al govern absolutista. Segueix el "malo" fent de "malo": "malo"2 (al quadrat).
12. I el darrer apunt, Felip hereta una corona endeutada, i la deixa en herència 4 cops més endeutada. Són èpoques de forta necessitat financera pels llargs anys de guerra per mantenir Flandes, i enfrontar-se a Anglaterra i França -anava fort el tio!-. El regne de Castella és fantàstic perquè el rei pot fotre mà a la caixa com i quan vol. No passa el mateix amb Catalunya, on les Corts governen, fiscalitzen, i cal pactar amb elles i oferir privilegis a canvi per obtenir fons. Es pot entendre que si portes el gen de l'absolutisme gravat a l'ADN, el pactisme et faci tanta nosa...  :-)