Tenia previst de fer una segona part de la darrera entrada però deixo pas a un apunt d'actualitat: el partit de tornada de semifinals de la Champions entre el Barça i el Madrid.
Al partit d'anada vam tenir doble espectacle: primer al camp i després darrere els micròfons. A la roda de premsa s'hi va poder aprendre molta psicologia:
la difamació és una estratègia i com a tal també convé que sigui rebuda estratègicament: s'ha de respirar a fons i fer una bona protecció emocional del cos, que no s'amolli ni una sola hormona d'adrenalina, i això ho aconseguirem pensant en els dos avantatges que proporciona aquesta actitud:
per una banda, ens ajudem a allargar la nostra pròpia vida si fem l'exercici de no sentir-nos al·ludits,
per l'altra, augmentem les conseqüències negatives que se n'endurà de retruc el difamador si afavorim al màxin el seu temps de parla i no l'interrompem, com més difama més en evidència queda.
La segona ensenyança que ens va regalar la nit provingué de l'entrenador de casa: cal fer ús de la prerrogativa que un hom sempre té, de callar i no fer cap comentari. És la saviesa del silenci.
Avui esperarem amb candeletes, ben arrepapats al sofà i davant d'un bon pa amb tomàquet i butifarra, el nou lliurament de psicologia aplicada.
Ah, i cal no oblidar que si alguna cosa va malament i no hi pots fer res, per què et queixes? I si va malament, però hi pots fer alguna cosa, fes-la! Per què et queixes?
